Los heraldos negros

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!

Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos,

la resaca de todo lo sufrido

se empozara en el alma... Yo no sé!

Son pocos; pero son... Abren zanjas oscuras

en el rostro más fiero y en el lomo más fuerte.

Serán tal vez los potros de bárbaros atilas;

o los heraldos negros que nos manda la Muerte.

Son las caídas hondas de los Cristos del alma,

de alguna fe adorable que el Destino blasfema.

Esos golpes sangrientos son las crepitaciones

de algún pan que en la puerta del horno se nos quema.

Y el hombre... Pobre... pobre! Vuelve los ojos, como

cuando por sobre el hombre nos llama una palmada;

vuelve los ojos locos, y todo lo vivido

se empoza, como charco de culpa, en la mirada.

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!

VALLEJO, C. Los heraldos negros

Fotografía de Liu Xia

Som animals socials. Éssers destinats a compartir, amb altres, experiències, dolors i alegries dins d’aquest món, únic, en què tots convivim. Gràcies a aquest compartir, aprenem i posem en comú la nostra llengua, creem sentits i teixim horitzons i móns de noves experiències i coneixements. També creem normes, explícites i implícites, judicis i un conjunt de valors que articulen i fan possible la convivència.

Per altra banda, som individus. Persones amb trajectòries, desitjos i gustos divergents però que, sovint, alhora de decidir sobre la nostra vida, atenem a allò que anomenem, vulgarment, què diran o què pensaran. És a dir, en les nostres decisions és fortament present la mirada grupal.

No podem obviar, entrant una mica més profundament, que tot grup humà genera, en la convivència, un conjunt de normes, implícites i explícites, destinades, en un primer moment, a facilitar la convivència. Si aquestes no són actualitzades i posades en context, cauen en l’absurditat i, perdent el sentit del seu origen, són utilitzades amb abús i sense atendre la riquesa intrínseca de les diferents particularitats.

Són aquest conjunt de normes, no parlades però presents i certament coercitives, allò que genera més problemes en aquesta convivència, impedint-nos mostrar les nostres particularitats i, a més, aturant la renovació i riquesa de la xarxa social.

Extremant la polaritat que mostrem, podríem trobar els seus extrems en una societat totalitària, per una banda, i una societat individualista, per l’altra. La primera, obviant la riquesa dels seus membres, la segona, sent insolidària i egoista.

Com transitar, buscant un punt mig, entre la convivència i l’expressió particular? Fins on complir o qüestionar les normes socials? Fins on donar llibertat als nostres impulsos i desitjos? 

Les eines que tenim son bàsiques i a l’abast de tothom. Destaquem el diàleg, la transparència, el respecte i l’empatia. Quan deixem de banda les pors i som respectats amb una escolta atenta, podem transparentar-nos. Parlar sobre les nostres pors, desitjos i judicis i fer partícip l’altre. Com en tota qüestió humana no hi ha res escrit ni prescrit, la gestió de la llibertat ens ateny com a societat i com a individus i és el diàleg entre nosaltres, a cada nova situació, allò que ens permet auto-regular-nos permanentment.

Nacho Bañeras

Donar-nos temps

Vivim temps que corren massa de pressa. És general la sensació de que el temps passa volant i que, amb el cúmul d’obligacions que tots carreguem, no tenim un espai per a nosaltres mateixos, per a contactar i gaudir simplement de les coses més banals, la natura, els amics o la família.

És cert que, en el nostre món, la barreja de velocitat i la saturació de feina i obligacions fan que el temps que podríem gaudir per a nosaltres sigui posposat constantment, motiu pel qual tots tenim la sensació de veure passar el temps sense poder-lo capturar.

Però, contribuïm nosaltres d’alguna manera a que això sigui possible?

Donem alguns apunts:

-                      Ens repetim constantment que només serem algú si aconseguim fites que no acaben mai i vivim en una societat súper-competitiva que demana de nosaltres pivotar sobre els eixos del consum i de la producció. Consumim experiències, produïm coneixement, etc.

-                      Hem interioritzat que hem d’estar contínuament formant-nos a nivell laboral, ser feliços en l’àmbit personal i familiar, ser bones persones, mantenir la salut i bellesa física, etc. L’auto-exigència és permanent.

-                      Creiem que no ser bons, treballadors, independents, bells, joves, capaços, madurs, etc. ens porta directament a la depressió, l’ostracisme i al fracàs.

-                      Per a combatre aquest conjunt de pressions i auto-exigències imaginem les vacances de l’estiu, hipotètics anys sabàtics o imaginatives fugides a la Pampa, la Polinèsia o el Pol Nord, segons gustos. Aquestes fugides imaginades o fetes realitat ens permeten surar les contínues obligacions, però polaritzen la nostra vida en extrems.

Finalment, per un costat, cerquem arribar a ser aquell ideal que ens marquem o ens han marcat com l’idoni però que, altrament, no pot arribar mai doncs no existeix. Per altra banda, imaginem situacions, fent alguna d’elles realitat, de descansos idíl·lics on poder, per fi, fer florir aquella part nostra tantes vegades posposada però que, pel cansament, preferim, de nou, aplaçar.

La solució no està en mantenir dues vides paral·leles, entre obligacions permanents per a arribar a ser algú i fugides a extrems orients per a ser aquell jo amagat i reprimit.

La clau de volta rau en aquest desig de ser algú. ¿Per a què voler ser algú? ¿Qui?

El desig de ser algú reflexteix, per posar algun element:

-                      Una persona que no s’accepta en allò que ja és.

-                      Una persona que no valora i no valorarà res del que faci.

-                      Una persona que posa el valor del que fa no en si mateix sinó en els altres i la seva valoració.

-                      Baixa auto-estima.

-                      Por a la frustració.

¿Què passaria si aquesta persona s’aturés un moment per a veure’s tal i com és? ¿Què passaria si s’acceptés?

Nacho Bañeras

Mi libertad

Mi libertad

Durante mucho tiempo te he guardado

Como una perla rara

Mi libertad

eres tú quien me ha ayudado

a soltar las amarras

Para ir a cualquier sitio

Para ir a través

de Caminos de fortuna

Para elegir soñar

Una rosa de viento

sobre un rayo de luna

Mi libertad

ante tus deseos

Mi alma estaba sumisa

Mi libertad

Yo te había dado todo

hasta mi última camisa

Y cómo habia sufrido

para poder satisfacer

Todas tus exigencias

Yo cambié de país

perdí a mis amigos

Para ganar tu confianza

Mi libertad

tú sabes desarmar

Todos mis hábitos

Mi libertad

tú que me has hecho amar

Incluso la soledad

Tú, que me has hecho sonreir

Cuando veía terminar

Una bella aventura

Tú que has protegido

Cuando fui a esconderme

Para curar mis heridas

Mi libertad

por todo eso te dejé

Una noche de diciembre

He abandonado

Los caminos apartados

Que seguimos juntos

y sin mi cautela

los pies y puños atados

Me he dejado hacer

Y te traicioné por

Una cárcel de amor

Y su hermosa carcelera

 George Moustaki, Ma Liberté

La teoria paradoxal del canvi

Quan un pacient s’acosta al món de la teràpia té la necessitat urgent de canviar certs aspectes de la seva vida o re-formular-la de d’alt a baix.

Vol desfer-se dels seus atacs d’inseguretat, d’ansietat, solucionar els conflictes amb la parella, no patir més, no maltractar-se, etc.

Demana, en venir, fer possible i efectiu un canvi o transformació i trasllada aquesta necessitat al terapeuta en forma de preguntes (què he de fer?, com ho puc fer?, etc.), buscant rebre la confiança i seguretat adient i, també, la resposta definitiva que el sostregui del seu malestar.

Des de l’enfoc guestàltic rebutgem, fent-ho amb cura però constància, el paper d’agents del canvi. No solament no estem davant del pacient per a indicar-li respostes, fer-li propostes o recomanar-li camins, sinó que tampoc estem davant d’ell per a fer-li més amable un procés dolorós o traumàtic. No el podem salvar, sí acompanyar.

Tal i com diu Beisser, el canvi que tan insistentment demana el pacient no pot venir per la persuasió, l’insight, la interpretació o l’intent. El canvi únicament esdevé quan la persona, el pacient, abandona, encara que sigui per un breu moment, la idea de voler ser un altre o de no voler sentir dolor, i intenta ser qui és en aquest moment.

La premissa que fonamenta aquest principi és que cal raure, aturant-nos, en el nostre present, en la nostra manifestació de com som en cada moment. D’altra manera no fem altra cosa que polaritzar allò que som o allò que sentim amb allò que hauríem de ser i sentir, afegint al dolor el conflicte amb nosaltres mateixos.

Posant-nos al capdavant dels maldecaps del pacient o estalviant-li els patiments amb teories o interpretacions estaríem invalidant la seva capacitat, apropiant-nos de la seva maduració i, entre altres, orientant un camí que no és el nostre.

Creiem en la persona que tenim al davant, això sí. Creiem que és capaç de resoldre els seus problemes, de bressolar els seus desconsols. És així, fent-ho d’aquesta manera, com la persona veu néixer, en sí mateixa, la confiança i capacitat de viure de forma autònoma, podent enfrontar les inevitables frustracions amb què va aparellada la vida.

Nacho Bañeras

Yo no era más que...

Yo no era más que aquello que tú

con la mano acariciabas,

allí donde en noche de pavor

cerrada, la frente reclinabas.

Yo no era más que aquello que tú

distinguías allá, abajo:

primero, solamente imagen vaga,

mucho después, también los rasgos.

Tú fuiste quien, ardiendo, 

creaste en un susurro 

las conchas de mi oído,

el diestro y el siniestro.

Tú quien, meciendo la cortina

en el mojado cuenco de la boca,

me plantaste la voz

que te llamaba a gritos.

Yo estaba ciego, simplemente.

Y tú, escondida, brotando,

me obsequiabas el don de ver.

Así es como se deja rastro.

Así es como se engendran los mundos.

Así, a menudo, tras cerrarlos,

los dejan dando vueltas

los dones dilapidando.

Así, ora al fuego lanzado.

ora al frío, ya la luz, ya lo oscuro,

perdido en la creación del mundo,

el globo va girando.

BRODSKY, J.  No vendrá el diluvio tras nosotros.

Tristezas en cuarentena

Buques errantes, fosas abismales.

Profundidades virginales.

Lutos en conserva, botellas a la deriva, seísmos latentes.

Maremotos invisibles.

¿Cuántos descosidos, cuántos volcanes por despertar pueblan tu pecho y bucean tras tu chapa?

Todos ellos pueblan cada uno de nuestros gestos okupados por una conciencia altanera y en antifaz. Todos ellos cavan túneles a través de los cuales, en instantes inesperados, emergen, en superficie, con algún espasmo de dolor o lacrimal caduco.

Son tajos y hendiduras que el tiempo ofusca pero no cura, frustraciones volteadas con voluntades y querencias, llantos censurados por esperanzas, pero tajos y hendiduras al fin y al cabo, y no cicatrizan.

Son descansos arrastrados, desmayos jaleados, convulsiones hormigonadas, gemidos censurados, estremecimientos aprisionados y quejidos taponados. Pero el ser que habitan, aunque sea en sombra, en soledad y en tensiones musculares, puja por avecinarse, por dinamitar la cotidianidad de cada rutina y prorrumpir en escena adueñándose del teatro.

Deja de atizar en el yunque de tu pecho la vergüenza. Deja que fragüe en lo más hondo ese vómito prescrito. Quebranta el cacique de tu Yo, dictador de haceres y deberías, y libera la revuelta de tu catacumba. Hazlo en abrazo y ternura, sin más pretensiones que el abandono solícito y la aquiescencia piadosa de una humanidad animal y divina.

Nunca ha existido nada más, nunca existirá.

Hazlo con premura, no te abandonará su pujanza. Honra la tristeza. Caminando en expresión por ella es cuando aparece la sensibilidad para convertir nuestro sentir en una empatía, en un compartir nuestro pathos, aquello que nos convierte en humanos de sangre cálida, el trillado que nos une en aurigas de un mismo carro.

Vendrán caricias, ternuras, abrazos, besos y miradas solidarias.

Nunca ha existido nada más, nunca existirá.